CARME RIERA. Davant el mar.
María José Corominas ( Avui, 1981)
Hem pogut veure a la darrera edició de la Bienal de Tapisseria de
Lausana, el mes de juny passat, que les avantguardes més ferotges
dins la investigació de les experiències tèxtils s'encaminen
cap a una recerca de diferents materials, allunyats del anomenats tradicionals.
D'aquests, el paper i els plàstics, dins d'una gamma diversificada,
són els més representatius.
Particularment el paper hi tenia un importantíssim
lloc, que el col·locava com a matèria capdavantera. Carme
Riera se'ns presenta sintonitzada 
amb
aquestes novetats, que no són un fenomen casual, sinó un
resultat d'una evolució de les tècniques, cosa que es fa
sensible en qualsevol país. Carme Riera hi arriba d'una manera intuïtiva
i no pas per qualsevol informació rebuda. Arriba a la determinació
de treballar aquesta matèria per pures raons de curiositat investigadora.
El fet que aquesta artista faci les seves obres amb elements materials
trets de la realitat en lloc d'utilitzar les tècniques purament
reproductives de la pintura, que tenen la seva arrel en la ficció,
ens planteja un problema de definició genèrica. El punt de
partida sens dubte són els grans mestres com Picasso, Braque, però
es troba a una certa distància d'aquests orígens. En la creació
del seu univers també ha superat la pura metamorfosi surrealista
d'un Schwitters. Més aviat pren com a referència la idea
de l'assamblage tal com el va practicar Louise Nevelson, però
amb la variació de no fer servir fragments de la realitat artificials,
sinó més aviat de la paisatgística.
Algunes de les obres evoquen per aquest mitjà
lacònic, que consisteix a juxtaposar fragments d'objectes amb la
finalitat de fer pensar en grans conjunts, paisatges sencers bàsicament
de temes propis del litoral marí. Altres obres, més interessants
per la seva recerca, prenent el caràcter de sistemes de mostres
com els que l'era conceptual (per utilitzar una feliç expressió
de Lluís Utrilla) va dedicar-se a explorar.
Alguna vegada aquest mostraris s'escapen a la
pura fredor comercial, que haurien pogut mantenir si haguessin estat concebuts
dintre una atmosfera POP. Però l'artista, massa sensible, tendeix
a conduir aquest repertoris fins arribar a les fronteres del concepte de
reliquiari que definim així d'acord amb la definició de l'explorador
d'aquesta especialitat, Jaume Xifre. Al damunt d'aquestes bases arribar-nos
a parlar d'un paisatge complet vol dir basar-se en el sobreentès.
Això demostra una capacitat lírica de evocació, suggestió
i connotació, en lloc de la prosaica reproducció de les formes
visibles. Són obres per a ésser mirades, més que pels
ulls, pel pensament i el sentiment.
CLICK HERE TO GO TO THE TOP OF
THIS PAGE
CLICK HERE TO GO TO THIS
SECTION'S INDEX
