El sentit simbòlic de l' escriptura
és reveladora. Fins ara es poden inventariar pocs treballs
publicats amb un mínim de continuïtat. D' aquests
pocs destacariem Fina Miralles (gran artista
 |
"Arbre",
1974
Fina Miralles
(Disfemisme visual) |
conceptual) que actualment separa la
seva pràctica visual (pintura) de l' escriptura (poemes
discursius) sembla que reconvertida pel darrer ritorno all antico
dels 80's. No totes les joies de la corona conceptual catalana
han retornat a l' antic: Angels Ribé encara ens enARTa
amb la subtilesa dels seus poemes acció i afortunadament
encara podem gaudir de la bruixeria fascinant d' Eugènia
Balcells, importantíssima artista multimèdia que
per exemple ens va obsequiar amb aquesta tirada, en l' exposició
sobre la interrelació Música-Poesia Visual que
vaig muntar a la Fundació Miró de Barcelona el
1982.
 |
"Música
clara", 1981
Eugènia Balcells
(Antítesi visual) |
Ultimament la luso catalana Cuca Canals
popular com a guionista del cinema de Josep Bigas Luna, ha fet
alguna exposició individual de poesia visual, que jo sàpiga,
una a Madrid i una altra a Barcelona (4art Gallery) i alguna
publicació, una plaquette de poesia visual i fins i tot
un petit homenatge a qui li va fer la presentació a Madrid,
el gran mestre de la poesia visual catalana recentment desaparegut:
Joan Brossa. Però sembla que els seus darrers llibres
tornen
 |
"Retrato
de España", 1994
Cuca Canals
(Disfemisme visual) |
cap al discursiu. Esperem no perdre
per sempre les seves troballes de poesia visual.
La poesia visual ha capgirat poèticament
el discurs mercantilista dominant. Ara cal que les dones capgirin
el masclisme. N' hi ha alguns que sempre els hi hem fet costat.
Estic orgullòs de que aquest poema meu inaugurés
les pàgines dedicades a la dona d' una publicació
dirigida per la gran escriptora Isabel Clara-Simó.
 |
"Propietat
privada", 1981
Xavier Canals
(Disfemisme visual) |
Una grandíssima poeta catalana,
Maria Mercè Marçal, també recentment desapareguda,
va sentir la necessitat, ja fa molts anys, de publicar, un poema
visual seu, quan al seu marit el poeta i editor Ramon Pinyol,
els carques de les llibreries li retornaven indignats els 2 llibres
de poesia visual que s' havia atrevit a publicar en una col.lecció
de poesia
 |
"S/T",1977
Maria Mercè Marçal
(Collage palindròmic) |
discursiva. QUIN SACRILEGI! Aquest poema
d' ella no vull que sigui el punt final d' aquesta llambregada
a un món submergit (simes abismals?) dins d' un altre
món quasi submergit als Països Catalans sembla que
només es pot veure de moment el vèrtex de l' iceberg:
Joan Brossa. No, aquest poema l' ha d' acompanyar una cita famosa
de la mateixa poeta, que sempre m' ha semblat d' allò
més engrescadora i clarificadora, deia Maria Mercè
Marçal:
"A l ´atzar
agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.
I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
Només així es pot comprendre
la dimensió més pregona del món i la necessitat
de la revolució pendent. Indubtablement la poesia visual
de les dones catalanes ens podrà ajudar en aquest camí.
GO TO THE FIRST PAGE
OF THIS ARTICLE
GO TO THE TOP OF THIS
PAGE
|
